Calaix desastre (sic)

Un calaix de sastre és un lloc ple de tresors, com també d'andròmines. Estem ja a la recta final d'un curs atípic, i no vull deixar de mostrar-vos algunes joies del Seté Art. Moltes, les trobem a Días de cine, gran programa de La2.

En primer lloc, un petit recordatori a Citizen Kane, opera prima d'Orson Welles (tenia 26 anys) i una de les pel·lícules més importants i novedoses de la Història del Cine. Tota la seua filmografia és rellevant (no ens oblidem del prodigi que és Touch of Evil (Sed de mal), amb el magnífic pla-seqüència que l'obre.
Deixem ací també l'ús de la steadycam (que permet bona cosa de plans-seqüència) en films com The Shining (Kubrick).

Un altre punt a tenir en compte quan ens enfrontem al fet fílmic és la banda sonora. Bernard Herrmann, Henry Mancini, Nino Rota... Co, també, la inclusió de cançons pop en films, cançons que ens fan tornar a la pel·lícula en sentir els primers compassos. Ho explica GQ ací.

Ací, una de llistes. Comencem amb un homenatge al cinema a través de la música. Després, llistes d'El Palomitrón amb els millors començaments de pel·lícula. I els millors finals. O no? Jo trobe a faltar més films del període clàssic, però ja se sap que les llistes són molt personals. Quines destacaríeu vosaltres?
Per últim (de moment, que els calaixos de sastre no tenen fons), Docuvir.20, un "laboratori d'innovació sociocultural, iniciativa de la Universitat de València. Ací, els curts que s'hi han presentat.

Cine ibèric I: Berlanga

Sí, ibèric. No només espanyol, sinó portugués i d'aquelles regions, dins l'Estat espanyol, que compten amb una cinematografia remarcable i un engranatge industrial propi (cine català, basc, gallec,  comèdia madrilenya, etc.), i aquelles on tot just, després de molts anys de quasi total desaparició, comença, com València.

Luis García Berlanga, a qui l'Academia del Cine dedicarà el 2021, és un dels autors que cal conéixer. Les seues pel·lícules més famoses, tot i haver-se rodat en unes circumstàncies desfavorables (la dictadura), i estar profundament ancorades en l'Espanya de postguerra i Transició, són atemporals, clàssiques. Amb l'aparença innòcua de la comèdia de costums, Berlanga llança (amb l'ajuda de Juan Antonio Bardem, també director, i del guionista Rafael Azcona) dards enverinats de crítica social, tot esquivant la censura franquista, amb l'ajuda de bones dosis de surrealisme. D'ací que, quan ens trobem en una situació absurda, hem sentit dir que sembla una pel·lícula de Berlanga. Contrastaven molt amb la sèrie de films (sic) del nacionalflamenquisme, amb trames telenovel·lesques beneïdes per la censura i amb folkòrica de torn cantant a la mínima ocasió. 

Obres seues són Plácido, Bienvenido Mister Marshall, Vivan los novios, París-Tombuctú, La vaquilla, i moltes més. 

 La figura d'aquest director compta amb un museu digital: el Berlanga Film Museum, on trobarem tota la seua filmografia, guions, entrevistes, cartells...

El pont sobre el riu Kwai

Días de cine clásico, a la 2, emet demà aquest clàssic. Espere que us agrade.

Aires nous en el cinema

El cine clàssic donà pas, a partir dels anys quaranta, a diverses ones d'innovació del Seté Art.  La Nouvelle Vague, sorgida a França a partir de la revista Cahiers du Cinéma, n'és una de les més destacades.

Jacques Tati

Abans d'aquest, a França hi havia dos corrents cinematogràfics: el cinema "de qualité" (allunyat de la realitat de la guerra i la postguerra, complaent amb el poder, escapista, "artesanal" i "elegant"), i un corrent més experimental, amb cineastes com Jacques Tati, Robert Bresson, Jean renoir, Max Ophüls, entre d'altres) que creen un cinema auster i rigorós. És aquest corrent el que dona pas a la Nouvelle Vague, que canvia totalment (temàticament i estilística) el paradigma cinematogràfic fins aleshores, deutor del cinema clàssic nord-americà.

Les quatre cents coups

Els films de la Nouvelle vague es roden gràcies a les aportacions de diversos productors, d'algunes subvencions i, fins i tot, de financiar-se per part del director,  i solen ser produccions modestes. L'èxit de les cintes compensa amb escreix el cost de producció. Hi destaquen Claude Chabrol, Jean Luc Godard, Eric Rohmer i François Truffaut, tots ells estudiosos del cinema, fundadors de la cèlebre Cahiers du cinéma, la revista de crítica de cine més valorada del món. 

Aquests directors són un col·lectiu molt heterogeni i se n'hi observen dos grans grups: d'una banda, l'experimental, amb directors que innoven formalment el llenguatge cinematogràfic (Marguerite Duras, Godard, Rivette, Resnais); de l'altra, un de més convencional, on el que destaca és la renovació temàtica més que no estètica (Chabrol, Truffaut, Malle).

Aquest moviment comença oficialment el 1959, any en què Les quatre cents coups (Truffaut; ací, una aproximació al film i a la vida del director) guanya a Cannes, i on també hi participa Hiroshima, mon amour (Alain Resnais). Acaba ben prompte: el 1962, però, tot i la seua brevetat,  representa un canvi substancial en el cinema francés.

La Nouvelle Vague sorgeix gràcies a la concurrència de tres factors. En primer lloc, el context de les altres cinematografies, sobretot europees (el Free cinema britànic, el Novo Cinema italià, el Manifest d'Oberhausen alemany...), que experimenten nous estils narratius i busquen històries properes; en segon lloc, la tasca de la Cinématheque i dels Cahiers du Cinéma (reforcen el caràcter artístic del cinema i permeten una aproximació al cinema nord-americà) i, per últim, aquest acostament als grans directors "comercials" del cinema de Hollywood (Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Ford), que defensa l'autoria essencial del director a partir de l'exemple de realitzadors singulars.

                                (extracte d' Historia del Cine, J. L. Sánchez Noriega, Alianza Editorial)

D'altres moviments renovadors són el Moviment Dogma, que, al llarg d'una dècada (1995-2005) va portar a primer pla la reflexió sobre les històries que es conten al cinema, sobre l'abús d'efectes especials, etc. No van ser els primers, però. En aquest article trobem autors com Quentin Tarantino, que s'autoimposà restriccions en el rodatge de Reservoir Dogs, per exemple (tot seguint l'exemple de Hitchcock a Náufragos). Ací, un curt rodat seguint els postulats Dogma. Hi destaquen films com Festen o Mifune, entre d'altres. Molt recomanables.
Continuarà.

Cultura Audiovisual

Fotografia, cinema confinat i Saul Bass

La Nau, el centre cultural de la Universitat de València, un dels motors de la cultura en aquesta ciutat tan preciosa, enceta un cicle de WebinarisLaNau.
El primer porta com a títol la pregunta "La fotografia menteix?". Molt a dir sobre aquest tema, veritat? I molt a aprendre dels ponents, per descomptat.

Filmin té en catàleg Histoire(s) du cinéma, obra monumental de Jean-Luc Godard sobre la Història del Cinema, contada en 8 episodis. Si voleu tindre una perspectiva global del Seté Art, us recomane la sèrie. Qui s'hi anima?

D'altra banda, el meravellós i enyorat Cinestudio d'Or (@cinestudiodor) ens enllaça, a través de twitter, diàriament, joies com la que tracta sobre l'ús del color per part d'Akira Kurosawa, i més, com un llargmetratge sobre el confinament, #MadridInterior, dirigit per Juan Cavestany. Gratis online.

Com "Vecinooo", un curt de Paco León rodat amb un smartphone. 

Front a la creativitat, no hi ha virus que tinga prou de poder. El veiem?

Per últim, Saul Bass, de qui ja hem apreciat títols de crèdit com els de Psycho (Hitchcock). Un innovador en el disseny gràfic, no només cinematogràfic. Ací, un especial de RTVE amb motiu del centenari del seu naixement. 

Proposta: creació d'un cartell de film imaginari ("Un bassal sota l'aigua", "Mascareta traïdora", per exemple), tot basant-vos en alguna de les tècniques emprades pel mestre. Es valorarà molt la creativitat. I, si hi ha sentit de l'humor, més encara.

Sabrina

Billy Wilder és un dels més importants cineastes de la Història d'aquest art. Així com d'altres, com Hitchcock, que tenia predilecció pel gènere criminal (a través del qual tractava molts temes diversos i experimentava innovacions que canviaren el curs del cinema), Wilder toca quasi tots els gèneres, i d'una manera excel·lent en tots els casos. Vegeu ací la seua filmografia, que us donarà idea d'aquesta versatilitat. Cine negre (Double Indemnity), comèdia esbojarrada (Some like it hot), cine de judicis (Testigo de cargo), romàntic (The appartment), melodrama (Días sin huella), i tants d'altres films que trenquen la barrera dels gèneres. 

L'obra de Wilder té moltes qualitats. Una de les més destacades és el guió (ell va ser guionista abans que director, i signa, junt amb el seu amic I.A.L. Diamond, la majoria dels seus guions. Diàlegs esmolats que burlen el Codi Hays (recordeu l'ambivalència de Some like it hot).

Una altra, no menys destacada, és la direcció d'actors. Sublim.

Doncs bé, a Días de cine clásico (La 2 RTVE), el 12 de maig, a les 21:55h, tenim Sabrina, una autèntica meravella, amb actors com William Holden, Humphrey Bogart i Audrey Hepburn.
Una bona ocasió per gaudir d'un film deliciós, amb amor, humor, estil i reflexions més profundes.

Gènere i cinema: de la submisa a la femme fatale

Si mirem pel·lícules o sèries sense prestar-hi atenció,  ens poden "colar" diversos estereotips de gènere que no s'han de deixar passar. Des de menuts, els films de Disney, els clàssics de sempre (Blancaneus, La Bella Dorment, La Ventafocs, la Sireneta, La Bella i la Bèstia...) ens presenten personatges molt encasellats: les jovenetes, submises, passives, "bones xiques" que apareixen netejant, cuinant (en el cas de la Ventafocs, la Blancaneus, etc) o cantant, ballant... i la finalitat de les quals és ser salvades pel príncep de torn (el component classista també hi és ben present; casualment, les heroïnes, per molt que escuren i cuinen, pertanyen a famílies riques o nobles directament), pel qual sacrifiquen una possible vida independent. El mite de l'amor romàntic, al centre.

Un altre punt a tractar és l'aspecte físic de les heroïnes: joves (quasi xiquetes, glups!), primes, belles.  Blanques. Els personatges femenins secundaris poden substraure's a aquests models de bellesa (grossetes, velles, simpàtiques) tot formant un altre estereotip.

Les malvades (i, en general, els malvats de Disney i d'altres companyies) solen ser actives (per fer el mal), poden ser atractives en apariència (la madrastra de Blancaneus quan no es transforma en bruixa), però aquesta bellesa, si hi és, sol ser una disfressa de la seua veritable apariència. Per exemple, el cas de les germanastres: lletges, deformes, roïnes. La bellesa, associada a la bondat. Us resulta familiar? Recordeu els personatges dels anuncis. Un perill. Literalment.

Açò, però, no es podia perpetuar i Pocahontas (1995), Mulan (1998) i d'altres van oferir personatges actius però bondadosos i, novetat, racialitzats. Joves i belles també, això sí. Vegem-ne ací una llista que ens mostra l'evolució dels personatges.

Al cine i a les sèries de consum fàcil i de qualité (a les romàntiques, sí, però també a les procedimentals) apareixen, en major o menor mesura, aquests estereotips que tant de mal fan. Així, el de la joveneta maldestra (la nostra protagonista de Rebecca, que no té ni nom), que es queixa de tot, cau, s'esvara... en una aventura exòtica, i a la qual el coprotagonista (que potser té vint anys mes que ella) ha de rescatar en diverses ocasions apareix en films com Seis días y siete noches, així com en un bon grapat de títols.
I, què me'n dieu, de la Femme fatale al cinema? Si bé va significar, als anys 30 i 40 del segle passat, una majoria d'edat per als papers femenins (ara ja podien ser actives, calculadores, despietades), les connotacions negatives reincideixen a presentar la dona com una Eva bíblica de la qual sorgeixen tots els mals. Forajidos, Atraco perfecto, Perversidad i molts més ens en donen una idea molt clara del concepte.
Ara, amb el consum de cine però, sobretot, de sèries per TV, hi ha molta varietat de tipus femenins. N'analitzem uns quants? Ara és la vostra.

Edició de vídeo i mostra de projecte

Per fer qualsevol projecte audiovisual, necessitem un programa d'edició de vídep. Aquest, Kdenlive, és molt bàsic, sí, però també molt fàcil d'utilitzar. Ací tenim un breu vídeo que ens ajuda a saber-ne més.

Per fer-nos una idea del que podria ser (amb tota la distància, sí), us enllace aquest vídeo, Dire merci, del ballet de l'Opéra de París. Un exemple de resiliència. I de vídeo col·lectiu.

Clàssics: Rebecca

Rebecca (1940, Alfred Hitchcock) és el primer film del realitzador britànic a Hollywood. El productor, David O'Selznick (que també produí Gone with the wind; poca broma) va dotar a la producció d'un disseny i uns mitjans fastuosos, que embolcallen aquesta adaptació de l'obra de Daphne du Maurier amb una atmosfera gòtica. Un dia en parlarem amb profunditat, de la relació de la literatura amb el cinema, rica i de vegades controvertida. Aquesta pel·lícula, a més, donà nom a un tipus de jaqueta de punt. Açò ens fa una idea de la seua repercussió. Si llegim aquesta anàlisi psicològica, encara tindrem més clara la importància del film.

Els alumnes del taller d'Audiovisuals en van gaudir; la resta, en teniu ara l'oportunitat. Per a molts crítics, és la millor obra de Hitchcock. Difícil d'esbrinar en la carrera d'un director on abunden les obres mestres i la innovació. En parlem (cinefòrum) la setmana que ve. 

L'obra és un gran flashback. Us recordeu, d'aquest recurs? Quina finalitat té?  Busqueu exemples de flashbacks famosos.

Continuem, ací, aprenent i gaudint del món i del Seté Art a través de les pantalles.

Temps de sèries

Sí. Ausades que en tenim, de temps, encauats com ens trobem, a casa. I les sèries constitueixen un gran entreteniment. Quines veieu, els adolescents? Hi ha sèries per cada grup d'edat, o tan sols hi ha bones i males sèries? Què són les sèries "de chicha y nabo"? (El LIS-laboratorio de Investigación de Series- en parla, aclareix molts conceptes i cita molts títols.
També podem sentir el podcast "La sexadora de series", especial Cuarentena, de Las Entendidas (Valencia Plaza), on parlen, entre d'altres, de Unorthodox.

Una altra qüestió que sorgeix és la multiplicitat de plataformes, la diferència que hi ha entre elles... Coneixeu Filmin?  HBO? Netflix? Volem veure sèries de tots els canals?

I les temàtiques? Quines us criden més l'atenció?

D'altra banda, hi ha la durada. Sèries que tenen 7 temporades front a minisèries de 4 capítols. Què us estimeu més?

A més, ens trobem amb el tractament dels personatges a les sèries. Pel que fa a les dones, si bé en moltes hi apareixen com el premi, l'objecte, la persona dèbil i desvalguda que ha de protegir l'heroi, cada vegada més van apareixent personatges femenins forts. Al programa de ràdio "Les dones i els dies", dirigit per Montse Virgili, justament aquest dissabte passat se'n va parlar. Escolteu amb atenció i en parlem.
I, parlant de personatges, hem de prestar atenció a les desaparicions d'alguns d'ells, motivades més per compromisos professionals, divergències amb el/la director/a, etc.

Mentrestant, i sense que us lleve molt de temps, ací van unes quantes recomanacions (de Netflix):

- Kalifat
- Unorthodox
- Giri/Haji
- Peaky Blinders
- The Crown
- Sex Education
- Derry Girls
- Dark
- Bojack- Horseman
- Alias Grace
- Bron/Broën
- Rookie Historian Goo Hae Ryung

Fotògrafs, dibuixants, artistes, tòpics...

Per als qui teniu pensat, més que imitar un quadre, fer-ho amb una fotografia, ací us deixe alguns dels fotògrafs que no vam poder estudiar. Són Richard Avedon, Eugenio Rebol, Henri Cartier-Bresson, Gervasio Sánchez, Diane Arbus, Dorothea Lange, Ansel Adams, Man Ray, José García Poveda (el Flaco), Humberto Rivas, Francesc Jarque, Cecil Beaton, Helmut Newton, Gabriel Cualladó i tants d'altres.

Helmut Newton fotografia David Lynch i Isabella Rossellini

Francesc Vera Casas ens pot inspirar un altre repte. Ell fa fotografies, aquests dies de confinament, de natures mortes, piles de llibres, bodegons fets amb menjar de la nevera, com aquesta imatge:

Vegeu si, d'aquest i/o dels altres fotògrafs, podeu fer un exercici fotogràfic. Elements quotidians, retrats, paisatges, plans de detall... Tot té cabuda en la representació fotogràfica.  Disposeu de mòbil amb càmera. Jugueu-hi. 

Un altre artista que ens ofereix obres seues en obert, durant la quarantena (bé, ell i l'editorial Astiberri) és Paco Roca.  Feu-hi una ullada. Interessant. I proposta evident.
Afegesc que el 23 d'abril, amb motiu del Dia Internacional del Llibre, l'IVAM i Paco Roca permeten la descàrrega gratuïta del còmic que va fer Roca amb motiu de l'exposició "L'home dibuixat". Una oportunitat fantàstica.

D'altra banda, hem de parlar dels tòpics al cinema. Busqueu films on apareguen, almenys, cinc d'aquests recursos, i en parlem.

Cinefòrum: selecció de films de Netflix i d'altres

Ahir vam parlar de fer un cinefòrum de 30 minutets mínim els dijous. Podem comentar els films que s'emeten a Días de Cine i  Días de cine clásico ((TVE la 2 amb continguts fantàstics per aprendre sobre cine) els dimecres a les 22h, o bé els que tenen a la carta uns quants dies. El film de demà és La vida de Brian (també disponible a Netflix).

D'altra banda, he recopilat una llista de pel·lícules de qualitat disponibles a Netflix. Útil per aquells que no vau agafar films de la biblioteca i necessiteu fer-ne una exposició/filmtràiler... També en podeu proposar una, la veiem i la comentem en WebEx. O bé podeu unir-vos a Netflix Party i fer uns quants de vosaltres una sessió de cine conjunta (les roses i els refrescos els posa cadascú de casa).

FILMS RECOMANATS DISPONIBLES A NETFLIX (de moment; ja sabeu que van canviant)

La balada de Buster Scruggs. Germans Coen

Uno de los nuestros. Scorsese

The Irishman.Scorsese

Scarface: el precio del poder. Brian de Palma

Los Intocables.Brian de Palma

Okja. Bong Jon Hoo

El extraño. Orson Welles

Perdí mi cuerpo.Animació francesa

El viaje de Chihiro.Mizayaki

La princesa Mononoke. Miyazaki

Indiana Jones(totes) Steven Spielberg

Match point.Woody Allen

Burning.Lee Chang-Dong

Diamante en bruto. Josh i Bennie Safdie

Birdman.Alejandro González Iñárritu

Gravity.Alfonso Cuarón

Roma. Alfonso Cuarón

La historia oficial. Luis Puenzo

Loving Vincent. Dorota Kobiela i Hugh Welchman.

Manchester junto al mar. Kenneth Lonergan

La la land. Damien Chazelle

Un asunto de familia. Hirokazu Kore-eda (meravellosa)

Slumdog Millionaire. Danny Boyle

Big fish. Tim Burton

Historia de un matrimonio. Noah Baumbach

El club de los poetas muertos. Peter Weir

12 años de esclavitud. Steve McQueen

Mi vecino Totoro. Miyazaki (anime)

Up(Pixar)

Good Will Hunting. Gus Van Sant

Toy Story 3. Pixar

Shreck.Adamson i Jenson

Inglorious bastards. Tarantino

Pulp Fiction.Tarantino

Reservoir Dogs. Tarantino

El Padrino(trilogia). Francis Ford Coppola

Breakfast at Tiffany’s. Blake Edwards

Fuga de Alcatraz. Don Siegel

Lost in translation. Sofia Coppola

I més que ara no trobe.

Continuarà...

El repte del dia: imitació de quadres famosos

Laura Porqueres (@_la_Laure en Twitter) diu, en un tweet, que els museus holandesos han començat un challenge per instagram, que consisteix en la imitació de grans obres mestres amb elements casolans. Ací, una mostra:

1. Ací, el tuit de Laura Porqueres, i l'inici del fil.

2. Sensacional!

3. Fantàstic!

4.L'etiqueta a IG:#tussenkunstenquarantaine

I, ací,unes imatges del challenge/repte:

Vosaltres podríeu fer el mateix, però ampliant-ne la mostra a la fotografia. Grans imatges fotogràfiques, replicades a casa.

Qui s'hi anima?

Cine en obert en temps de quarantena

Més enllà de les pàgines que permeten el visionat i la descàrrega de films de manera il·legal (això, estimats alumnes, és delicte), hi ha un seguit de directors i institucions que ens deixen visionar les seues obres de manera totalment legal. I, quins cineastes, i quines obres...! De categoria!

El primer director de què us parle és Ken Loach. Autor d'obres sempre amerades de contingut social, ha obert tots els seus films a Youtube. ÉS, doncs, una gran oportunitat per veure films seus com Agenda oculta, Tierra y libertad (rodada a Espanya), Lloviendo piedras, Me llamo Daniel Blake... 

Una mostra excel·lent del cine social. Us el recomane molt.

Una altra plataforma és archive.org, amb milers de films, llibres, etc a disposició del públic. I aquesta altra: Rakuten TV ofereix més de 100 films en obert.
El FIC-CAT també s'ha unit a la iniciativa. Paga la pena.
L'IVC i la Filmoteca Valenciana també ens ofereixen cine, dansa, teatre... en obert. Pegueu-hi una ullada.

Si voleu, ja sabeu. Hi ha molt de material fílmic en obert. Res de pirateria!

Si trobe alguna altra pàgina, l'adjuntaré en aquest post. Si en trobeu vosaltres de legals, feu-m'ho saber.

Iniciatives culturals

El Museu del Cinema és a Girona. Un motiu més per conéixer aquesta ciutat mil·lenària a la vora del riu Onyar. Quan tot passe, que passarà.

Que no hi faríem una visita? Una idea a madurar. L'origen d'aquest museu fou la col·lecció de Tomàs Mallol, un autèntic col·leccionista. Amb aquest fons, el Museu s'inaugurà el 1998, i és el primer a l'Estat Espanyol i dels millors a nivell europeu. Al primer enllaç podeu veure part de la col·lecció, de les activitats que s'hi duen a terme... És un vertader dinamitzador cultural de la ciutat.

Ara, és clar, les portes romanen tancades, però el CM del compte de Twitter ha penjat açò i @totmarques (Pilar Alfonso, expertíssima en Audiovisuals), ho ha retuitat.  Com veureu, és una selecció dels millors finals de la Història del Cine. Idees? Un grapat: recrear-ne una en vídeo, triar un final d'alguna pel·lícula que us agrade molt, i explicar-ne per què, com està fet, etc...

D'altra banda, La Nau, la Universitat Vella (sí, allà on anàrem després de la Filmoteca; que lluny queda...!) continua oferint cultura. En aquest cas, us enllace amb una exposició fotogràfica de fa tres anys: La València d'El Flaco. José García poveda, el Flaco, és un gran fotògraf que, juntament amb Francesc Jarque, han immortalitzat València des de fa més de 30 anys. 

Ara no podem passejar per aquesta ciutat tan bonica, caòtica, assolellada... però sí que podem recórrer-la amb la mirada tan personal d'aquests dos grans artistes. Podeu seleccionar una imatge i fer-ne una lectura denotativa i connotativa, o bé, si teniu mitjans, imitar-la/recrear-la d'alguna manera.

En fi. Iniciatives culturals que ens ajuden a mantindre viva la Cultura Audiovisual. A poc a poc, però fent.