El cine clàssic donà pas, a partir dels anys quaranta, a diverses ones d'innovació del Seté Art. La Nouvelle Vague, sorgida a França a partir de la revista Cahiers du Cinéma, n'és una de les més destacades.
 |
| Jacques Tati |
Abans d'aquest, a França hi havia dos corrents cinematogràfics: el cinema "de qualité" (allunyat de la realitat de la guerra i la postguerra, complaent amb el poder, escapista, "artesanal" i "elegant"), i un corrent més experimental, amb cineastes com Jacques Tati, Robert Bresson, Jean renoir, Max Ophüls, entre d'altres) que creen un cinema auster i rigorós. És aquest corrent el que dona pas a la Nouvelle Vague, que canvia totalment (temàticament i estilística) el paradigma cinematogràfic fins aleshores, deutor del cinema clàssic nord-americà.
 |
| Les quatre cents coups |
Els films de la Nouvelle vague es roden gràcies a les aportacions de diversos productors, d'algunes subvencions i, fins i tot, de financiar-se per part del director, i solen ser produccions modestes. L'èxit de les cintes compensa amb escreix el cost de producció. Hi destaquen Claude Chabrol, Jean Luc Godard, Eric Rohmer i François Truffaut, tots ells estudiosos del cinema, fundadors de la cèlebre Cahiers du cinéma, la revista de crítica de cine més valorada del món.
Aquests directors són un col·lectiu molt heterogeni i se n'hi observen dos grans grups: d'una banda, l'experimental, amb directors que innoven formalment el llenguatge cinematogràfic (Marguerite Duras, Godard, Rivette, Resnais); de l'altra, un de més convencional, on el que destaca és la renovació temàtica més que no estètica (Chabrol, Truffaut, Malle).
Aquest moviment comença oficialment el 1959, any en què Les quatre cents coups (Truffaut; ací, una aproximació al film i a la vida del director) guanya a Cannes, i on també hi participa Hiroshima, mon amour (Alain Resnais). Acaba ben prompte: el 1962, però, tot i la seua brevetat, representa un canvi substancial en el cinema francés.
La Nouvelle Vague sorgeix gràcies a la concurrència de tres factors. En primer lloc, el context de les altres cinematografies, sobretot europees (el Free cinema britànic, el Novo Cinema italià, el Manifest d'Oberhausen alemany...), que experimenten nous estils narratius i busquen històries properes; en segon lloc, la tasca de la Cinématheque i dels Cahiers du Cinéma (reforcen el caràcter artístic del cinema i permeten una aproximació al cinema nord-americà) i, per últim, aquest acostament als grans directors "comercials" del cinema de Hollywood (Howard Hawks, Alfred Hitchcock, John Ford), que defensa l'autoria essencial del director a partir de l'exemple de realitzadors singulars.
(extracte d' Historia del Cine, J. L. Sánchez Noriega, Alianza Editorial)
D'altres moviments renovadors són el Moviment Dogma, que, al llarg d'una dècada (1995-2005) va portar a primer pla la reflexió sobre les històries que es conten al cinema, sobre l'abús d'efectes especials, etc. No van ser els primers, però. En aquest article trobem autors com Quentin Tarantino, que s'autoimposà restriccions en el rodatge de Reservoir Dogs, per exemple (tot seguint l'exemple de Hitchcock a Náufragos). Ací, un curt rodat seguint els postulats Dogma. Hi destaquen films com Festen o Mifune, entre d'altres. Molt recomanables.
Continuarà.
Cultura Audiovisual
