A classe hem parlat sobre la televisió des d'una gran varietat d'angles: finalitat, programació, finançament... Dintre dels programes més vistos, els magazines, els tristament cèlebres programes de telefem i, evidentment, els informatius.
N'hem parlat a bastament, i gràcies a aquest article de Mariola Cubells (que ens condueix als pous més infectes del fem audiovisual del passat recent televisiu), com el sentit ètic de "telefem", (que denigra qui fa els programes i qui els veu) i a l'article que enllaçà Pilar Alfonso (que ens mostra la concentració de mitjans de comunicació en poques mans/grups empresarials/bancs), enteneu clarament allò de "informar-se cansa". Telediaris clònics que reprodueixen unes notícies més aviat cridaneres (per imatges, per sensacionalisme, en pro de l'audiència i de l'ideari de l'emissora), amb un biaix ideològic notable, i en descarten d'altres pels mateixos motius) són una constant en aquest país. És per això que, si volem saber d'un fet/tema d'actualitat amb veracitat, hem de visionar notícies de diverses cadenes (d'ací- on hi ha temes tabú- i estrangeres), llegir articles ben documentats, i no cansar-nos d'aplicar l'ull crític a tot el que ens arriba a través de pantalles i de xarxes socials.
Arran de tot açò, i si prenem com a exemple el cas de Pablo Hasél, empresonat hui, una bona activitat seria el visionat de la notícia d'aquesta detenció per part de diversos mitjans estatals i estrangers, i comparar-ne les imatges triades, la narrativa, les persones que hi parlen... Molt interessant i esclaridor.
